Doble oposició.
Cicles Generacionals. Diumenge, 23 de juliol del 2023.
Doble oposició.
Per Josep Bou Ferreiro.
És clar que la famosa Agenda 2030 és una creació Occidental que intenten exportar a tot el que es deixi fer, encara que el beneficiari sigui sempre el mateix. Això ho hem vist des que va començar el segle: Primer amb les guerres a Orient Mitjà, després amb el Deute, la psicosi sanitària, el pànic climàtic i, com no? L‘erosió de la masculinitat. L’objectiu de desindustrialitzar Europa i remilitaritzar-la, ocupar-la i treure’s del damunt l’excedent de mà d’obra no apta per a la pròxima revolució tecnològica, la del control total, és tan evident que suscita des del primer moment, forta i creixent oposició.
Ara bé, no confonguem l’oposició de sectors que fins no fa tant defensaven l’statu quo, el que sempre han volgut retrocedir a posicions tradicionalistes, del dels rupturistes amb tot i el de la gent comuna i una mica més desperta, que simplement veuen que el món es torna boig.
Aquest tipus de remolí sempre antecedeix a aquests canvis totalitaris, els quals per desgràcia busquen emportar-se per davant a la gent més interessant de la societat. Es va viure en l’oposició a la «Nova Planta» en l’imperi espanyol (que va ser bastant més que una guerra successòria); en la Revolució Francesa, prèvia a Napoleó; a l’Alemanya dels anys 30 del segle XX i ara.
Tot això és el que la Matemàtica de la Història qualifica com a «Segon Procés Agressiu», que està arribant als Estats Units. De fet, vivim la crisi que anticipa aquest procés, alguna cosa que els enginyers socials capegen sense molta subtilesa, la veritat.
Per què creuen, si no, que la formació de blocs antagònics s’està accelerant? Per què publicitar una guerra en l’Est d’Europa tan retrunyidorament, si no és per a condicionar a l’espectador al fet que accepti mesures absurdes? Doncs perquè es combinen dos efectes:
1. La disgregació del model dominant de depredació colonial-mercantil unipolar, cap a un altre multipolar. No la seva desaparició.
2. L’oposició a un nou gegant autoritari per a evitar el seu segon procés agressiu. Donem les dates entre 2029 i 2033 per a l’aparició d’un cabdillatge americà remilitaritzat.
Llavors, l’oposició interna no és polarització, sinó directament una segregació entre partidaris i detractors. Ja no és una separació partidista, sinó més profunda, social.
Casos.
Aquest tipus de conflictes es produeix normalment, sempre d’acord amb la Matemàtica de la Història, en dos moments del període de concentració demogràfic dels imperis, encara que hauríem d’incloure un tercer.
1. L’inici del segon procés agressiu: l’imperi deixa de ser federal, ha esgotat les seves possibilitats i ha arribat al fons de la seva decadència política, social i econòmica. El cabdillatge, l’autoritarisme i la creació d’un model social i humà sintètic, eliminant tota diferència fins i tot per la força, és la característica. Lògicament, pateix oposició transversal d’uns i exigeix adhesió incondicional als partidaris.
2. El període en què s’evidencia que l’imperi ha perdut totalment el seu poder colonial i les masses socials reclamen la seva part: es produeix una ruptura.
3. Sovint, en les etapes prèvies a l’inici del primer procés agressiu, és una crisi la que desencadena revolucions i revela la incapacitat d’estats individuals per a solucionar els seus problemes propis o comuns. Això sol resoldre’s amb la unificació sota una mateixa autoritat comuna, oposada a les que voldrien romandre independents.
Exemple del primer cas és la situació nord-americana actual, amb Trump i Robert Kennedy júnior oposant-se a les polítiques actuals; també són exemple la Revolució Francesa i l’ascens del nazisme, entre altres, com ja hem dit.
Exemple del segon cas és la situació francesa actual, amb Le Pen i Mélenchon (enemics ideològics) coincidint contra mesures del govern francès, com el passaport sanitari o la reforma de les pensions. Sense comptar amb l’estranyament de les masses immigrants. És la mateixa ruptura que va desencadenar la renúncia dels Borbons a Espanya i va desembocar en la Guerra Civil del 1936, en tenir anarquistes i comunistes (entre altres) advocant per la revolució, a partits parlamentaris pro-republicans i l’extrema dreta volent derrocar l’ordre de coses; o la Revolució Russa del 1917 (hauríem de dir revolucions, perquè la d’octubre va ser la segona, després d’una altra socialdemòcrata).
Per tant, hem de veure les similituds, però també les diferències. Tots els processos s’assemblen entre si, però es generen per motius diferents, encara que s’assemblin en el seu aspecte o els seus detall ideològics, arribant fins i tot a iniciar-se per simpatia quan aconsegueixen un estat crític, com en una explosió.
El tercer cas hauria de considerar-se com els dolors d’un part. Tenim a classes dirigents que volen romandre en el seu estatus dominant, encara que l’estructura política que capitanegen no sigui prou per a gestionar una situació molt més àmplia i complexa; en aconseguir-se una agitació social i política massa gran, com per a perdre el control, s’acaba apostant per una autoritat superior.
Exemple d’això és la creació dels Estats Units d’Amèrica, estat federal que, després de la seva guerra d’independència, va vagar entre reconèixer la monarquia anglesa (a l’estil del futur Canadà) i la Confederació. És possible que cap d’aquests dos extrems li hagués permès l’expansió posterior.
Un altre exemple són: La guerra civil catalana de la segona meitat del segle XV, les guerres amb Castella de la mateixa època, els conflictes interreligiosos de la França de finals del segle XVI, o la rivalitat entre la reina Isabel I d’Anglaterra amb la reina María I d’Escòcia.
Així doncs, distingim els casos i les seves conseqüències.
Fins aviat, cuidin-se.
Enllaç de l’article original en castellà:
https://timecycleblog.wordpress.com/2023/07/23/doble-oposicion/