Sant Pere de Roda (I).

La Vanguardia. Dimarts, 15 novembre del 1966. Pàgina 49.

Viatge per l’Empordà (Epíleg).

Sant Pere de Roda (I).

DEDICATÒRIA.

«Vagi aquest darrer capítol del nostre viatge per l’Empordà especialment dedicat a tots aquells empordanesos que —més a prop o més lluny— es troben fora de la seva terra».

Jm. S.

Josepmiquel Servia.L’Empordà és una comarca molt rica en residus històrics. Entre els més valuosos destaquen per la seva importància, en primer lloc, les velles pedres de l’Empúries greco-romana, meravella emplaçada en el centre mateix del golf de Roses i porta amplíssima per on s’empeltaren a la pell d’Ibèria els signes culturals de l’antiguitat clàssica.

Hi destaca així mateix, en segon lloc, i en similar importància, el monestir romànic de Sant Pere de Roda, ubicat en la vessant meridional del turó de la Verdera a refugi de garbí i a caprici de tramuntana.

L’extraordinària importància que té aquest recinte —avui arruïnat i en restauració— dins del panorama universal de l’art romànic, és quelcom indiscutible.

I una de les persones que, en el nostre país, més ha aprofundit en l’estudi del romànic català d’ençà i enllà la barrera pirinenca, ha estat un simpàtic farmacèutic de Figueres anomenat Alexandre Deulofeu. 

Fa pocs dies vaig tenir el plaer —autèntic per molts motius— de conversar unes quantes hores amb ell a la rebotiga de la seva farmàcia de Figueres. el senyor Deulofeu és un apassionat per la matemàtica de la història. És com una mena de Toynbee o un Spengler sortit de l’Empordà. Té sobre això diversos llibres publicats. No obstant, la fama i el renom li arribaren quan va llençar als quatre vents la seva —després tan discutida— teoria que l’Empordà és precisament el bressol de l’art romànic universal.

Segons m’explicava ell mateix, la fundació de Sant Pere de Roda tingué lloc a mitjans del segle VII per ordre del Papa Bonifaci IV, el qual, davant el perill d’invasió de Roma per part dels caldeus i a fi que no fossin profanades les mortals despulles dels apòstols Pere i Pau, després de convocar un concili, va ordenar que part de les restes del primer Papa —concretament el cap i el braç dret— fossin tretes de la Ciutat Eterna i enviades per mar «a les parts sudoccidentals de la Gàl·lia», per tal que allí, degudament amagades, es trobessin a resguard de tota possible profanació.

Així, doncs, segons es pot llegir en la «Crònica Universal del Principat de Catalunya», de l’historiador Jeroni Pujades, Bonifaci IV va prendre les relíquies de l’Apòstol, juntament amb algunes altres, i les va conduir, en solemníssima processó, fins la nau que, Tíber avall, les va transportar fins el punt geogràfic escollit com a més segur amagatall: «Ordenant-ho així Déu omnipotent, correguerent fortuna i amb el vent de migdia foren portats als conjunts orientals d’Espanya, en aquell terreny on acaben els Pirineus i el port anomenat Armen Rodas».

Segons En Alexandre Deulofeu, els clergues i llecs que acompanyaven les esmentades despulles trobaren en un lloc de la muntanya, sobre la que avui es troba emplaçat el monestir, una cova que els semblà propícia per amagar-hi les restes de l’Apòstol. I així ho feren. Al cap d’un temps, ja passat el perill de profanació, tornaren els clergues al turó i no van aconseguir trobar, —potser pel creixement de la vegetació— amb la cova on havien estat dipositades les despulles del primer Papa. «I es quedaren allí tots, fins que moriren, llevat d’un o dos que se’n tornaren a Roma».

;

Fou aleshores, segons el senyor Deulofeu, quan regnant encara Bonifaci IV, va començar a edificar-se en un punt de aquells paratges suposadament propers a la desapareguda cova el que més tard hauria de ser el més esplendorós monestir romànic de la nostra terra.

Aquestes notes històriques —extretes en gran part del famós historiador César Boronio— el fet que tants cronistes parlin del solemne comiat de les restes de l’Apòstol a les ribes del Tíber, però no del seu posterior retorn a la Ciutat Eterna, la concessió d’idèntiques prerrogatives a Sant Pere de Roda que a Sant Pere del Vaticà, i, finalment, el dubtós resultat de les investigacions que va ordenar dur a terme el Papa Pius XII a les criptes del Vaticà, han fet pensar al senyor Deulofeu que les restes de l’Apòstol es troben encara cobertes per terra empordanesa. En Alexandre n’està del tot convençut d’això.

El monestir, vist des de fora, té l’aspecte d’un vell castell feudal. tant per la grandària de les seves dimensions com per la profusió de torres amb merlets que figuren a esquerra i a dreta del frontispici. L’església, segons dades que proporciona el geògraf i historiador Botet i Sisó, data de finals del segle X o principis del XI. De planta de creu llatina, posseeix tres naus molt altes i estretes, creuer i absis. La nau central està sostinguda per diferents pilars en cadascun dels quals s’aixequen tres columnes amb els seus corresponents àbacs i capitells. Aquests darrers són quasi tots d’estil corinti i, pel que sembla, foren extrets d’un antic temple pagà molt important dedicat a Venus, sobre el qual es va edificar el monestir en qüestió. El temple es comunicava amb el claustre mitjançant una escala. Del claustre, avui dia. no queda absolutament res. Tampoc de les altres dependències. Tot ha estat objecte del saqueig i el robatori des de la invasió napoleònica. Avui, moltes de les seves valuoses pedres, així com els residus de la seva biblioteca i de l’arxiu conventual, engreixen, per desgràcia, el patrimoni de moltes col·leccions particulars. Com bé ha estat dit per un famós escriptor del país, la comissió que actualment s’encarrega de la restauració del monument ha posat un guàrdia per a que el custodiï en un moment en que ja res no queda per a custodiar.

El monestir va ser en temps carolingis excepcionalment protegit. Fou llavors quan va adquirir la seva carta d’independència. L’especial dedicació que per a ell tingueren els pontífex, els comtes d’Empúries i altres poderosos magnats del país el van convertir en un dels monestirs sens dubte més rics i esplendorosos d’Europa.

Josepmiquel Servià.

Sant Pere de Roda. Interior.

Sant Pere de Roda. Exterior.

(Fotografies: Reinaldo Serrat).