La seva vida

Alexandre Deulofeu

Biografia extreta de la Viquipèdia en català.

Alexandre Deulofeu. Alexandre Deulofeu i Torres (L’Armentera, 1903 – Figueres, 1978) polític i filòsof de la història que va escriure sobre el que ell va anomenar «matemàtica de la història», una teoria cíclica sobre l’evolució de les civilitzacions.

Alexandre Deulofeu va néixer a l’Armentera el 20 de setembre de 1903, on el seu pare feia d’Apotecari. Als tres anys anà a viure a Sant Pere Pescador i al cap de nou anys es traslladà a Figueres. Va estudiar el Batxillerat a l’Institut Ramon Muntaner i a Barcelona i va fer les carreres de Farmàcia i Ciències Químiques a Madrid, acabant aquesta darrera a Barcelona. Al tornar a Figueres guanya les oposicions a càtedra i fa de professor a l’institut figuerenc, encetant una etapa d’intensa activitat política, primer com a dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà i després com a regidor per ERC. Alcalde accidental de Figueres durant la Guerra Civil, on va evitar enfrontaments, saqueigs i persecucions en aquesta ciutat. Va ser mobilitzat com a sanitari al front. Va exiliar-se el 5 de febrer del 1939 amb la retirada republicana a França. A l’exili va fer varis oficis: mestre de diverses matèries, músic violinista i saxofonista en diferents grups de música d’esbarjo i clàssics, pagès experimental creador de plantacions sense terra amb solucions líquides de la seva invenció, obrer de fàbrica, paleta, escriptor, poeta, etc. Entaulà amistat amb Francesc Pujols i Salvador Dalí. Tornà de l’exili el 22 de gener de 1947, on es dedicà a la farmàcia, a seguir les seves investigacions i a escriure. Morí a Figueres el 27 de desembre de 1978, sense haver arribat a finalitzar la versió extensa de la seva obra La matemàtica de la història.

Afirmà que les civilitzacions i els imperis passen per uns cicles equivalents als cicles naturals dels éssers vius. Cada civilització pot arribar a complir, com a mínim, tres cicles de 1.700 anys cadascú. Compreses dins les civilitzacions, els imperis tenen una duració promig de 550 anys. Afirmà que mitjançant el coneixement de la naturalesa dels cicles es poden evitar les guerres, considerades innecessàries, i també que la humanitat podrà ser capaç, de conèixer-los, d’alterar els propis cicles.

L’enunciat de la llei matemàtica que, segons ell, determina l’evolució dels pobles es resumeix en els següents punts (Capítol III de La Matemàtica de la Història, edició de 1967):

  1. Tots els pobles passen per èpoques de gran fraccionament demogràfic, alternades amb altres èpoques de gran unificació o èpoques imperialistes.
  2. Les èpoques de gran fraccionament tenen una durada de sis segles i mig. Les èpoques de gran unificació tenen una durada de deu segles i mig. El cicle evolutiu comprén, doncs, disset segles.
  3. Durant aquest procés evolutiu els pobles passen per fases perfectament establertes per a arribar, al final del cicle, a ocupar la mateixa posició que al seu començament.
  4. El cicle evolutiu comprèn tots els ordres de l’activitat humana, és a dir, que hem de considerar, a més d’un cicle polític, un cicle social, artístic, filosòfic, científic…
  5. Tots els pobles segueixen la mateixa evolució, però aquesta queda avançada o endarrerida segons la posició geogràfica de cada país.
  6. La força creadora no és la mateixa per a tots els pobles. Per a cada cicle existeix una zona de màxima intensitat creadora, i aquesta zona es va desplaçant d’un cicle al següent en el mateix sentit del procés general. Aquest avança a Europa, de l’Orient cap a l’Occident mediterrani i passa després de la Península Ibèrica a la Gàl·lia, segueix a les Illes Britàniques, continua a través dels pobles germànics i arriba finalment als pobles nòrdics i eslaus.
  7. Els nuclis imperialistes que donen lloc a les èpoques de gran unificació política segueixen processos biològics perfectes, idèntics entre ells i amb una longevitat que dura de cinc a sis segles.
  8. La transformació dels règims polítics-socials no es realitza segons una línia constant ascendent o descendent, sinó mitjançant avenços i retrocesos alternativament els uns més intensos que els altres, cosa que dóna com a resultat una línia trencada. La resultant d’aquesta línia equival a un avenç en un sentit determinat. És el que s’anomena «Llei de les dues passes endavant i una enrera».

El seu pensament té relació amb les idees d’Oswald Spengler i d’Arnold J. Toynbee, que també van enunciar teories sobre el caràcter cíclic de les civilitzacions, però sense arribar a la mesura matemàtica més precisa que exposa Deulofeu.

Durant el seu exili i també amb posterioritat, Deulofeu va recórrer diversos museus, temples i monuments de diferents països on, entre altres conclusions, va deduir haver trobat l’origen de l’art romànic durant el segle X entre l’Empordà i el Rosselló, que era l’origen del que ell anomena el segon cicle de la civilització europea occidental, després del primer cicle.