El temps avala les prediccions de La matematica de la historia.

Alexandre Deulofeu, autor d’una teoria cíclica de la història.

El peculiar intel·lectual republicà Alexandre Deulofeu (1903-1978) va tenir unes rares intuïcions polítiques que ara s’estan complint: l’ascens xinès, la caiguda de l’URSS i la unificació alemanya.

La seva monumental La matemàtica de la història, obra de tota una vida que va desenvolupar en vuit volums -el projecte inicial constava de vint-i-dos- és ara objecte d’un estudi col·lectiu a càrrec dels historiadors Enric Pujol i Jordi Casassas, l’economista Francesc Roca i el nét de Deulofeu, Juli Gutièrrez Deulofeu. El llibre l’ha publicat Brau Edicions amb un títol homònim al de l’obra original de l’autor homenatjat.

Estudiant de farmàcia i química al Madrid dels anys 20 -allí Dalí li va presentar García Lorca, però ell anava a la seva-, actiu catalanista republicà a Figueres durant els anys 30 -en el període de la Guerra Civil va arribar a ser-ne alcalde- i exiliat a França fins al 1947, Deulofeu va passar les tres últimes dècades de la vida a la seva ciutat natal com un discret farmacèutic obsedit per la redacció d’una magna i incompresa obra intel·lectual.

Però què és La matemàtica de la història? Doncs és una teoria cíclica a l’estil d’Oswald Spengler (1830-1936), l’autor que més va influir Deulofeu, molt més que el seu contemporani Arnold J. Toynbee (1884-1975). Respecte a aquests precedents, el que és més original en l’obra del figuerenc és que no només marca uns cicles històrics, sinó que, influït per la seva formació en el camp biològic, els fixa amb una precisió matemàtica. Així, segons l’autor, cada civilització dura 5.100 anys dividits en tres períodes de 1.700 anys.

Des de l’any 1934.

Deulofeu va començar a madurar la seva teoria molt aviat. El 1934, en el seu primer llibre, Catalunya i l’Europa futura, ja hi feia aparèixer la seva llei històrica, a partir de la qual «anunciava la immediata decadència d’Anglaterra, França i Espanya, i exposava una brillant, per genuïna, teoria sobre una futura confederació mundial», escriu el nét, que també anota com «a Montpeller, l’any 1939, a la Résidence des Intellectuels Catalans, sorprenia el seu erudit auditori anunciant el domini futur d’Alemanya, coincidint amb la davallada dels antics imperis europeus i la fi de l’imperi de Moscou, o sia, el fracàs del comunisme i l’experiència marxista». Els fets immediats no li van donar la raó, però vist des d’avui, la va encertar.

El 1976 seguia convençut del seu diagnòstic i l’afinava: «França i Anglaterra han perdut la categoria de grans potències sense que tinguin possibilitats de redreçar-se. Alemanya es troba en plena recuperació i continuarà el seu procés ascendent, del qual l’aspecte polític més important i immediat serà la unificació de les dues Alemanyes, fet que ocorrerà als voltants de l’any 2000, alhora que es desintegrarà l’imperi de la URSS. En aquests mateixos instants tindrà lloc el començament de la gran depressió dels EUA. El Japó es troba en procés paral·lel al de l’imperi alemany, és a dir, s’anirà acostant també a la plenitud imperial, mentre que el veritable imperi agressor serà el joveníssim imperi xinès, que entrarà en possessió dels territoris de l’URSS a l’Àsia».

Déu n’hi do. Només falta l’assumpte de l’islamisme i ja tenim l’escenari polític mundial d’avui dia perfectament dibuixat.

La fi d’Espanya per al 2029.

Alexandre Deulofeu també va aplicar el seu curiós i precís rellotge de la història a la realitat de l’Estat espanyol i va vaticinar el final del vell imperi l’any 2029, quan passaria a convertir-se, segons aquest científic visionari, en una confederació d’Estats independents. ¿Això no els sona una mica a la Constitució federal d’ERC, amb dret de secessió inclòs? Segurament el partit republicà coneix les prediccions del qui en va ser militant i, a més, està disposat a fer el que sigui perquè es compleixin.