Catalunya i la cultura europea.

Reunió amb el doctor Alexandre Deulofeu.

Una impressió superficial del doctor Alexandre Deulofeu ens podria menar a la conclusió que ens trobem davant d’un savi pintoresc, dedicat a escriure llibres en el seu Mas d’Ordis, després de la seva tasca quotidiana de farmacèutic de Figueres. Tot barrejant la matemàtica amb la història i la biologia amb el futurisme, l’empordanès de setanta-dos anys ens explica amb entusiasme jovenívol el contingut del setè volum de la col·lecció «Matemàtica de la història» intitulat.
Catalunya, mare de la cultura europea.

Al ritme que encetem la conversa i ens endinsem en la problemàtica de la cultura sumèrica, egípcia, grega, i analitzem els imperis turcs, austríac i els pobles nòrdics i eslaus m’he sentit captiu dels seus amples coneixements i l’esforç titànic esmerçat en el món àrid i complex de la investigació.

ELS PROCESSOS BIOLOGICS I MATEMATICS DE LA HISTÒRIA

—Com i per què relacioneu els processos biològics amb la matemàtica i la història?

—La història es mou en unes fites de temps, d’èpoques, similars als processos biològics i aquests queden condicionats per la matemàtica. Tinguem en compte que tots els imperis que han existit en el mon han seguit processos biològics perfectes. Es més, tots els imperis han passat per les mateixes fases: una ciutat hegemònica amplia la seva preponderància sobre la ciutats veïnes en un procés d’expansió. Després surten els factors interns que produeixen les grans depressions motivades pel capitalisme i el proletariat, la pugna entre les ciutats i els pobles que volen alliberar-se i sobretot, el desig d’un poder personal. Aquests tres factors produeixen una depressió enorme, l’imperi s’enfonsa; emergeix de nou, neix la decadència fins que després de 550 anys ve la desintegració total.

El doctor Deulofeu m’explica com els seus estudis de ciè químiques el menaren a la conclusió que els processos biològics es regeixen per lleis matemàtiques, com en el fenomen de la reproducció de les diverses espècies. Als cicles col·lectius ha aplicat els processos biològics, després d’estudiar les cultures més importants de l’especie humana. Va començar amb la grega, on van dominar successivament l’aristocràcia sacerdotal, la de la riquesa, la democràtica, la «polis» i la clàssica cultura grega que es produeix en un fons de fragmentació política total; després neix una hegemonia en tots conceptes —econòmic, polític, social, filosòfic— que es manté durant sis segles. Primer intenta l’hegemonia Atenes, en segon lloc Esparta i, finalment, Tebes de Macedònia, que queda sotmesa —després del desastre militar esmentat en el procés biològic general- a l’imperi romà. Em demostra la seva teoria dels cicles històrics en el desenvolupament de la cultura egea, la preponderància jònica i dòrica i similars. I explica molt extensament la denominada cultura sumèria de l’antiga Mesopotàmia, entre el Tigris i l’Eufrates, on també es constaten els tres cicles, igual que en l’egipci.

CATALUNYA, MARE DE LA CULTURA EUROPEA

—Catalunya, dieu, és la progenitora de la cultura d’Europa. En què us baseu, quins són els fonaments, les premisses del vostre hipotètic sil·logisme? Quina és la vostra argumentació?

—Tothom deia, al principi, que la nostra cultura —la que diem romànica— venia d’Itàlia o França, i més concretament, de Monte Cassino, de Llombardia. Aleshores vaig cercar els primers monuments romànics: a Monte Cassino no hi vaig trobar res, car tot era neoclàssic. Fins i tot vaig estudiar unes excavacions en els fonaments: res de romànic. Ni allà ni en els contorns. L’any següent vaig anar a Toscana.

—Quin any era?

—Ara si que m’ha fotut —em respongué tot seriosament el doctor—, jo per a les dates son molt difícil. Be, devia tenir uns vint-i-tres anys. Ni a Pisa, ni a Florència vaig trobar un romànic prou pur. Finalment, en un tercer viatge al nord d’Itàlia, fou el meu objectiu l’Església de Sant Ambròs de Milà, d’estil romànic; però era un romànic de l’any 1080. Després vingué el meu exili, que vaig passar a Franca, perquè era un polític d’esquerres. D’aquests nou anys, quatre vaig treballar a la Universitat de Montpeller, investigant, i els cinc anys següents tot guanyant-me la vida com a músic professional en l’orquestra del Conservatori de Montpeller i fent tournées per tot França, especialment al sud. Era en el temps de la invasió hitleriana i, als alemanys, els agradava molt la música. En el temps lliure vaig recórrer tots el monuments i esglésies relacionades amb el romànic. Tota la meva finalitat era trobar el centre del segon cicle de la nostra cultura occidental, després de la ibèrica establerta a Almeria, Alacant i Andalusia. Després d’estudiar moltes esglésies romàniques de Catalunya, vaig comprovar que el nostre país és el lloc on va néixer el romànic. Són catalans els primers arquitectes del romànic. Com l’Abat Garí; els pintors de la bíblia de Sant Pere de Roda, i escultors con Ramon de Bianya; els primers filòsofs, Ramon Llull i Ramon Martí. Podem afirmar que Catalunya manté la preeminència creadora fins a finals del segle XV.

SANT PERE DE RODA, BRESSOL DEL ROMÀNIC

—M’ha mencionat Sant Pere de Roda, que representa aquest famós monestir per a la nostra cultura catalana?

—Sant Pere de Roda representa el bressol de la nostra cultura i és el més antic monu­ment romànic, car data dels segles VI i VII. Allí es constata l’opus spigatum, és a dir, obra feta en forma d’espigues, símbol cristià. Aquestes dades consten en els documents de la consagració d’aquesta església i especialment —perquè te un interès extraordinari— en les actes del concili en temps de Bonifaci IV, que va fer construir aquest temple per guardar les restes de Sant Pere i altres relíquies. Encara que en principi s’esperava portar-les a Franca, en haver de descansar, els monjos, del llarg viatge prop de Rodes, varen creure que era un lloc molt idoni per deixar-les-hi. Tornaren a Roma i Bonifaci IV aprova aquesta decisió i va manar construir als monjos aquest cèlebre cenobi. Aquest monestir fou un centre d’irradiació de cultura i aixi tenim l’esmentada bíblia de Rodes, que es guarda en la Biblioteca Nacional de Paris. En el campanar encara es poden veure una sirena i un cap d’home barbut, que són de les primeres escultures figuratives que es coneixen.

EL FUTUR ESPLENDORÓS DE CATALUNYA

—Dieu que amb el coneixement del proces biològic dels imperis es pot precisar els fets que es produiran els anys propers i en els segles venidors. Quin es el futur de Catalunya com a país i estat?

—En la cultura occidental, en el segon cicle que compren des del 800 al 1479, Espanya és fraccionada en regnes, mentre que Catalunya és i representa el centre de la cultura per a Espanya i la resta d’Europa. Després del 1479 neix el cicle imperialista —concretament el de Castella, el francès, l’anglès— i tots aquest imperis han de durar 550 anys. Per tant, l’any 2.029 canviaran les estructures, però no significarà la llibertat complerta per a Catalunya. No obstant, tindrà un gran paper en tot el món, que reconeixerà que el nostre país ha estat el centre de la cultura europea. Mentrestant es desintegrarà l’URSS i els pobles alliberats passaran al segon cicle de la cultura eslava. USA entrarà en la gran depressió. Alemanya accentuarà la seva hegemonia sobre Europa; Anglaterra i França es tornaran cada vegada més febles. Xina i Japó tindran el predomini a l’Àsia. I el tercer cicle portarà per a Catalunya la recuperació total i tornara a ser el centre cultural d’Europa i del món sencer.

CONSONANCIES PER ALS GOVERNANTS I POLÍTICS

La conversa amb l’ex-alcalde de Figueres i escriptor s’ha tornat viva, quasi apassionada. Ja no es el to del científic, sinó de l’home que sent la política en el més profund del seu ésser. Si la decadència de França, Anglaterra, Estats Units i la URSS són un fet futur, però irreversible, cal que tinguem en compte aquesta futura realitat, per evitar catàstrofes o, si més no, evitar esdeveniments sense modificar el procés immutable de l’història, em diu. Comentem si l’Estatut del 32 serà aviat un fet o no, si en el tercer cicle serem republicans o monàrquics; dels habitants d’altres planetes, del fet biològic i la llibertat del home. De la tècnica dels egipcis, del seu coneixement de l’electricitat, dels reactors del temps de Moisès i de la destrucció de Babilònia per bombes atòmiques. Quins són el límits de la ciència? On arriba la ciència ficció i la realitat? El futur i el present? Les hipòtesis i les tesis? Ens vàrem prometre amb el doctor Deulofeu que aquesta seria matèria d’un altre llibre o potser d’una altra col·lecció. O simplement d’una llarga conversa al Mas d’Ordis, a pocs quilometres de la capital del Empordà.

J. Barcon i Prebosti