La metafora Deulofeu

El Punt. Divendres, 11 de novembre del 2005. Punt de vista. Pàgina 25.

La «metàfora Deulofeu».

Alexandre Deulofeu aplicava mètodes matemàtics a l’hora de calcular durades i transicions pel que fa als diferents estadis pels quals passa una civilització. D’acord amb aquests càlculs, cada civilització tindria una durada d’uns sis segles i mig1.

Tribuna. Xavier Díez. Historiador.

Homenatge a Alexandre Deulofeu, pensador i exalcalde de Figueres. / Manuel Llado.
Homenatge a Alexandre Deulofeu, pensador i exalcalde de Figueres. / Manuel Lladó.

Molt recentment l’historiador Enric Pujol ha coordinat un interessant llibre que recorda i divulga el pensament historiogràfic del figuerenc Alexandre Deulofeu (1903-1978). Aquest empordanès, company de generació i contertulià de Francesc Pujols o de Dalí, amb una sòlida formació científica, va elaborar una complexa teoria cíclica de la història que ara Pujol, conjuntament amb Jordi Casassas, Francesc Roca i el nét del biografiat, Juli Gutièrrez Deulofeu, rescaten de l’oblit i la indiferència dels ambients acadèmics. Les teories cícliques de la història parteixen d’un principi bàsic i consubstancial a la cultura occidental. Consistirien en l’acceptació que les societats humanes travessen fases d’ascenció, plenitud i decadència, com qualsevol altre organisme natural. Tot i que aquesta idea bàsica seria fàcilment compatible amb les creences socials majoritàries, no té avui cap aval acadèmic. Potser influïts encara pels principis hegelians i marxistes del progrés il·limitat, o per la desacreditada idea de la fi de la història de Fukuyama, els grans formuladors d’aquestes teories, com Oswald Spengler o Arnold Toynbee, són estudiats a les facultats d’història més com a curiositats de la matèria que com a pensadors influents.

L’empordanès Deulofeu, en canvi, autor d’una obra en quantitat i qualitat comparable amb les de l’alemany i el britànic, ha estat menystingut pels administradors de la correcció acadèmica, i exiliat lluny de l’olimp dels historiadors consagrats. Abans de sintetitzar el seu complex pensament, cal aclarir que una teoria historiogràfica, contràriament a l’error en què molts historiadors incorren, no és una teologia, un sistema rígid que permet explicar amb precisió qualsevol fenomen social. Més aviat es tracta de construccions intel·lectuals que han de servir per tenir criteris propis a l’hora d’interpretar el passat.

Fetes aquestes precisions, el pensament de Deulofeu resulta iconoclasta, especialment per la seva obsessió per aplicar mètodes matemàtics a l’hora de calcular durades i transicions pel que fa als diferents estadis pels quals passa una civilització. Segons aquestes idees, on l’autor contempla factors socials, polítics i especialment culturals, cada civilització tindria una durada d’uns sis segles i mig2, passant per diverses coordenades entre igualtat-servitud, federalisme-imperi, inspiració- manierisme, fins reiniciar el procés. Aquestes concepcions, realment sorprenents, podrien ser perfectament ignorades si no fos perquè alguns dels seus pronòstics, contra tota lògica, s’han acomplert. Així, en plena dècada dels cinquanta va vaticinar el ressorgiment d’Alemanya (que avui només pateix una crisi d’assimilació de l’Est i la revolta de les seves elits contra el capitalisme renà), la decadència britànica i l’esfondrament de l’imperi soviètic. Així, també va endevinar el procés de deconstrucció de la consciència de classe treballadora i de l’erosió progressiva dels seus drets, tal com succeeix avui. Finalment, i com a profecia encara no acomplerta, va considerar el 2029 com a data per a una hipotètica independència catalana d’una Espanya en descomposició. De tota manera, més enllà del contingut d’aquest petit gran llibre, La matemàtica de la història, els autors ens conviden a analitzar tot allò que envolta un personatge tan desconegut com fascinant. Deulofeu, un home de ciència genial —l’Empordà deu ser una de les regions mundials amb major densitat d’aquesta mena de personatges—, encara que perifèric. La seva formació historiogràfica autodidacta, i la seva condició republicana, el van portar a l’exili francès, primer, i a l’exili interior després, en una vida reclòs a les perifèries del món cultural i polític. Lluny dels cercles de poder, elaborant la seva ambiciosa teoria tancat a la rebotiga de la seva farmàcia, va bastir tota una obra immensa que ell mateix publicà des de la seva pròpia editorial. Menyspreat pels acadèmics, ignorat pels polítics en el moment en què el Vichy català encimbellava un Vicens Vives que lloava les elits col·laboracionistes catalanes, Deulofeu va continuar sense defallir, amb les seves tesis tan polèmiques com originals. L’intel·lectual figuerenc, sense saber-ho, esdevé la metàfora de la nació de l’exili, de l’esperit resistent de les catacumbes sacrificada durant la transició per assegurar la transacció del poder sense interferències. Perquè, certament, si alguna lliçó n’hem d’extreure és que un país i la seva cultura difícilment pot viure sense l’aixopluc d’un estat i les seves institucions, ni pot basar-se en el voluntarisme clandestí, confinat en un permanent complex de pertànyer a una anomalia nacional, incapaç de fer-se sentir i respectar. Que les millors idees, per molt genials que siguin, sense el suport d’un poder de veritat que les avali, poden acabar recloses en l’oblit.

1, 2. Nota de l’editor del lloc web: Aquí s’adverteix una errada, doncs segons Alexandre Deulofeu, cada cicle de civilització, dels fins a tres que una cultura pot arribar a tenir, té una durada aproximada de disset segles, dels quals els primers sis segles i mig pertanyen a l’etapa anomenada de fragmentació i els deu segles i mig restants a l’etapa de gran unificació.