La matemàtica de la història.

La matemàtica de la història.

Juli Gutiérrez Deulofeu

Avui. 27 de desembre del 2003

Suplement especial.

Juli Gutierrez Deulofeu.Ben mirat, 25 anys després de la seva mort la figura i l’obra d’Alexandre Deulofeu resten malauradament oblidades. Per raons d’espai no puc fer-ne un recull biogràfic i/o bibliogràfic; però, per sort, encara poden trobar-se a les llibreries nombroses referències de la seva obra. Ara, vull aprofitar l’ocasió per ressaltar un aspecte que no va ser mai considerat a l’hora de valorar la tasca de Deulofeu. Em refereixo a la seva capacitat excepcional d’anàlisi política social. Pot ser que la raó d’aquest menysteniment sigui deguda al fet que els preceptes deulofeans no eren prou ortodoxos. Ara bé, veient a on ens està portant l’ortodòxia, potser seria l’hora de vindicar la capacitat de ser original.

Ben aviat, l’any 1934, publicava el seu primer assaig político-històric, que portava per títol Catalunya i l’Europa futura, on es feia palesa la seva particular visió de la situació geopolítica que vivia el vell continent, alhora que destacava la necessària tasca encaminada a desvetllar del tot la consciència nacional catalana. Una Catalunya pensada en el pla europeu i mundial. Aleshores Deulofeu era un jove valor polític en alça i el mateix Rovira i Virgili no va dubtar a fer el pròleg de l’obra.

 

La brutal patacada que va significar la Guerra Civil obliga Deulofeu a exiliar-se. En un temps en què els núvols dominaven el paisatge, el nostre home va saber aprofitar la seva dissort i, enmig del caos, de la guerra, lluny de casa seva, en un temps sense referències, després de guanyar uns francs que li asseguren la subsistència, farà coses que per quotidianes i normals poden semblar frívoles: va a biblioteques públiques, llegeix, reflexiona, escriu i toca el violí. És el triomf del pensament, i a voltes penso que això encara no se li ha perdonat.

Va ser a Montpeller on el jove professor i farmacèutic va dibuixar amb precisió matemàtica l’avenir dels pobles d’Europa. Va ser aleshores quan va convèncer Francesc Pujols que aquella vegada els alemanys no guanyarien, que el seu gran moment encara havia de fer-se esperar. Va ser allà on va anunciar la futura davallada dels vells Estats sorgits de la modernitat, Estats com França i Anglaterra, futurs vencedors de la conflagració mundial que tot just es desenvolupava. Cap dels dos va sobreviure als averanys deulofeuans. De la mateixa manera que el comunisme no havia de sobreviure a la desaparició del gegant soviètic. I és que, com deia Deulofeu a la ciutat del rei Jaume I, el comunisme no era el problema, no era causa de res, tan sols la conseqüència.

 

Sí, la nova Alemanya, ressorgida de les cendres de la guerra, ocupa l’espai que l’antic imperi va deixar a l’Europa Central i s’inventa una Europa que coincideix fil per randa amb la que va imaginar-se Deulofeu, una gran confederació de pobles lliures, on Catalunya una altra vegada haurà de constituir-se en el catalitzador espiritual de l’Europa futura.

I va ser aleshores, en els dies foscos de l’exili quan va concloure que era a les terres germanes de l’Empordà i el Roselló on es produí, desprès d’un somni de segles, el despertar d’un nou anhel creador que havia de cristal·litzar en l’anomenada cultura romànico-gòtica. Catalunya, terra de marca, no va tenir necessitat d’importar l’art romànic, sinó tot el contrari, i així ho reconeixen avui erudits de la talla de Marcel Durliart i Pierre Bonassie. I ara fa cent anys naixia Alexandre Deulofeu, patriarca del romànic i matemàtic de la història.