Capítols 39, 40 i 41 del llibre «Les cultures europees» (volum III de la «Matemàtica de la Història»), dedicat a la cultura irlandesa

Capítols 39, 40 i 41 del llibre «Les cultures europees»
(volum III de la «Matemàtica de la Història»),
dedicat a la cultura irlandesa. Pàgines 216 a 223. Alexandre Deulofeu

Índex:

Capítol 39. L’onada creadora a Irlanda.

Tenint en compte que en fer l’estudi del procés político—social del pobles d’Europa hem deixat d’estudiar Irlanda per trobar-se fora del camí de l’onada creadora, com es pot veure en el mapa del final del II volum (Els Grans Errors de la Història), creiem convenient, abans d’entrar en l’estudi del procés creador irlandès, de fer una ràpida exposició del seu procés político—social i donar els límits entre els quals es troba compresa l’època de gran fraccionament demogràfic, que fixem entre els anys 150 i 800 després de Crist.

Amb sols mirar les xifres ens adonem que el retard evolutiu d’Irlanda respecte a Anglaterra és considerable, de tal manera que l’onada creadora arriba a la primera al mateix temps que als pobles escandinaus. En aquest retard trobem l’explicació que les notícies i els coneixements de la cultura irlandesa siguin molts més que els de la cultura anglesa d’aquesta primera onada, perquè es troben molt més a prop de nosaltres en el temps.

Com en els altres pobles, els primers segles del cicle i els tres que els precedeixen són els més foscos; l’explicació, l’hem donada en el fet que les poblacions es troben sota un règim d’esclavitud sotmesa al domini d’una noblesa imperial degenerada i, per tant, en una època d’inactivitat cultural, que és la causa que no quedin documents escrits i rarament traces de monuments. Com en els altres pobles, els quatre primers segles de l’època de gran fraccionament demogràfic corresponen a la fase d’aristocràcia feudal, és a dir, l’aristocràcia imperial que s’ha alliberat del nucli hegemònic per la desintegració de l’imperi i la població autòctona sota el règim servil. Durant aquests quatre primers segles la població servil va millorant de posició fins a alliberar-se per a passar a constituir una classe mitjana; paral·lelament a aquest fet té lloc el gran procés comercial, industrial i artístic característic d’aquesta fase. En efecte, Irlanda, a començaments del cicle, es troba dividida en una multitud de petits regnes feudals dits tuath, al front dels quals hi ha un cap ri; la reunió de diversos tuaths formava una unitat superior, la qual era coneguda amb el nom de clan, sota la direcció d’un cap de més categoria; els clans, a llur temps, formaven el cenel o tribu… És a dir, ens trobem amb la genos, la fàtria, la tribu… dels pobles mediterranis en l’època equivalent. Al principi d’aquesta evolució només existeixen els senyors, els serfs i els esclaus; a poc a poc es va formant la gradació que hem trobat a Grècia i als altres pobles, és a dir, una
part dels serfs s’alliberen i constitueixen la classe d’homes lliures, que es dediquen a treballs diversos, pastors, jornalers… Una part d’aquests s’enriqueixen i passen a ésser propietaris; queda encara part de l’antiga noblesa imperial, que va perdent patrimonis i categoria social. A més d’aquesta hi ha encara la classe sacerdotal dels druides. Comença a manifestar-se la poesia i els seus recitadors, els bards. Cultivaven, doncs, la poesia, així com la música, i posseïen l’escriptura dita ogham. El procés político—social els porta a un procés cultural amb un elevat grau de civilització i a la creació d’un estil propi que es manifesta el mateix en arquitectura que en pintura, escultura i literatura. Ens limitarem a la literatura i a l’escultura, les quals ens permetran de precisar, no solament un procés evolutiu, sinó també el moment de màxima esplendor, que coincideix amb el final de l’època de gran fraccionament demogràfic, per a seguir, ja sota el domini de l’imperi danès i dintre la fase federal, la fase florida, per a extingir-se el poder creador a l’entrada de la fase absolutista.

El moment de desclosa correspon a finals del segle VIII. A partir dels segles VI i VII, és a dir, en la fase que en totes les cultures correspon al règim d’aristocràcia de la riquesa i democràcia, la cultura arriba ja a un alt nivell. L’expansió comercial va acompanyada d’una expansió cultural, la qual, com l’onada que ha arribat pel Mediterrani, avança ara d’Occident cap a Orient, i així veiem com els monjos irlandesos estenen la cultura especialment a Escòcia
i als Països Escandinaus. El monjo Columbà, el 563, s’estableix a l’illa de Huy o Iona, que pertany al regne escocès de Dalriada, i hi funda un convent que no tardà a constituir un gran centre d’activitat missionera. Veurem que la cultura escandinava té la base en la cultura irlandesa, de la mateixa manera que la cultura grega la té en la cultura egípcia, o la cultura ibèrica en la grega, és a dir, cada una recolza en la cultura que la precedeix. Aquesta onada creadora nòrdica no és més que la bifurcació de l’onada que travessa d’Occident a Orient el centre d’Europa i no deixa d’influir especialment les regions nòrdiques de Germània; així, el segle VII, preclars missioners fundaren Luxenil i Bobbio, i fins i tot a Suïssa sant Gall fundà el cèlebre monestir de Sant Gall, amb l’església amb coberta plana que res no té a veure amb el
nostre art romànic. A partir de les proximitats del 800 comença la decadència creadora per a passar a la fase florida, fet que coincideix amb el pas de les ciutats lliures d’Irlanda sota l’hegemonia del nucli imperial danès i, per tant, l’entrada en la nova època imperial amb la primera fase federal, del 800 al 1000, seguida de la fase absolutista, i amb aquesta la pèrdua total de la personalitat irlandesa seguida de la decadència comercial i industrial (vegeu gràfic
final del llibre
). En efecte, des de l’any 795 el nou imperi danès comença les seves incursions a Irlanda, devastant el país, i el segle IX l’envaiex, entrant les naus dels víkings, per les desembocadures dels rius cap a l’interior, i s’instal·la a Waterford i a Limerik. El 852, Anlaf funda un altre regne danès a Dublín i poc després es funda el regne de Northumberland. D’aquesta manera Irlanda passa sota l’hegemonia danesa amb una organització federal, que es va restringint fins que a les proximitats de l’any 1148 s’entra en la fase coneguda d’anarquia i guerra civil, que es perllongarà durant 150 anys i completarà la submissió del poble irlandès sota un règim absolutista amb la pèrdua total de la seva personalitat. A partir d’aquest moment s’extingeix la força creadora irlandesa i entren a Irlanda les cultures veïnes, la romànica—gòtica especialment, com veurem tot seguit. Anem a començar per la literatura.

Capítol 40. La literatura irlandesa.

La literatura irlandesa, com la de totes les altres cultures, no utilitza en els seus començaments l’escriptura, sinó que solament es transmet per via oral. En els seus començaments es tracta d’himnes religiosos, i els primers textos coneguts corresponen al segle V, és a dir, al quart segle del cicle, és a dir, al pas de l’aristocràcia sacerdotal a l’aristocràcia de la riquesa. Els més importants són el famós himne de Sant Patrici, del segle V. Al segle VII correspon l’himne d’Ultan o Santa Brígida, i en el segle IX, és a dir, en el moment de plenitud i fi de l’època de fragmentació demogràfica, assenyalarem la Pregària de Ninino, l’himne Seu, de Colman; l’himne de Sanció, el llibre dels miracles de Santa Brígida. Segueix, com sempre, la poesia èpica, d’una exuberància i una abundor extraordinàries. Segueix la poesia lírica amb els trobadors o «fili». Es coneixen un gran nombre d’obres, les unes narratives com l’«scel», les altres merament poètiques, com els «anomaris». Hom ha descrit diversos cicles del romancer irlandès. En els segles IX, X i XI, és a dir, dins la fase federal, predomina naturalment el tipus enciclopèdic, és a dir, la literatura didàctica i erudita. Flenegan escrivia les cròniques dels reis d’Irlanda; Cormacau fa una descripció geogràfica del país… traduccions dels clàssics… filologia (s. X), literatura jurídica, mèdica… És a dir, exactament el mateix procés de la literatura clàssica grega, sumèria, índia o romànica…

La literatura irlandesa no s’extingeix sota el domini dels invasors, però ha perdut la seva originalitat i es troba influenciada per l’onada de cultura romànico—gòtica, que avança pel mateix camí de la primera, és a dir, la nostra cultura occidental.

Capítol 41. L’escultura irlandesa.

François Henry, en La sculpture Irlandaise, diu: «L’estudi d’aquesta escultura ens porta a un període anterior a la introducció del cristianisme a Irlanda. És, en efecte, un dels aspectes més impressionants de l’art cristià irlandès el fet que sigui el continuador de l’art pagà que el precedeix. Des dels primers segles de la nostra era fins al segle XII evoluciona sense obstacles. En aquest moment, però, aquesta llarga evolució homogènia es troba bruscament interrompuda. L’èxit ràpid dels monestirs cistercencs propagà no solament una nova arquitectura i els models d’una decoració estrangera, sinó també una manera particular d’interpretar l’escultura. La fundació de Mellifont, el 1142, assenyala un canvi total en l’art irlandès. Però, ja abans d’aquesta data, una imitació molt exacta de l’art anglo—normand i continental havia començat a alterar l’originalitat de l’escultura irlandesa. La construcció de Cormac, el 1134, n’és la prova. Quan els anglo—normands desembarquen a Irlanda el 1169, la independència de l’art irlandès es trobava ja més que compromesa i els constructors portats pels normands completaren la seva ruïna». Comparem aquest paràgraf amb allò que hem dit sobre l’època creadora irlandesa. Diu que, des dels primers segles de l’era cristiana fins al segle XII, es desenrotlla sense dificultats. En efecte, aquest espai de temps comprèn des de l’any 150 de Crist fins al 1150. En el gràfic es pot comprovar que, en efecte, a aquests segles correspon l’època de gran fraccionament demogràfic (150-800); la fase federal (800-1000) i la fase absolutista (1000-1200), i amb aquesta acaba l’escultura irlandesa. El procés es realitza, diu, sense dificultats, i, en efecte, com hem vist en totes les cultures, el pas de l’època de fraccionament a la fase federal es realitza de forma insensible; és quan l’art entra en la fase florida, i, quan aquesta acaba, es tendeix a la imitació o còpia de la producció de les cultures veïnes, i, en efecte, com diu François Henry, en aquesta data, «l’èxit ràpid dels monestirs cirtercencs propaga a Irlanda, no solament una nova arquitectura i els models d’una decoració estrangera, sinó també una manera particular de veure l’escultura». És a dir, entra a Irlanda el corrent romànico—gòtic.

François Henry diu que un dels aspectes més impressionants de l’art cristià irlandès és el fet d’ésser continuador de l’art pagà que el precedeix, però això no ens ha de sorprendre, puix que aquesta és la tònica general de les èpoques creadores, en les quals els canvis espirituals no alteren o bé afavoreixen el procés creador; així, a Grècia, el fet que la religió pagana fos substituïda per les noves doctrines òrfiques no alterà tampoc el procés de l’escultura grega. Anem a veure si podem precisar la cronologia del procés escultòric.

Dels tres primers segles del cicle no tenim la data de cap escultura. Això tampoc no ens ha de sorprendre, puix que, com hem vist, són els segles desproveïts de dates precises en totes les cultures, inclosa la cultura clàssica grega. La primera escultura de la qual es pot conjecturar la data a Irlanda és l’estela de Fahan, a Donegal. Les escultures de Fahan són plenes de signes. Els dos petits personatges que enquadren la gran creu d’entrellaços els tenen sobre els vestits i al voltant de llurs caps. Es distingeixen clarament algunes lletres de l’alfabet irlandès, però M. Macalister, diu François Henry, no ha arribat a reconstituir la Frase o a restituir la frase coherent. Al costat de l’estela, al contrari, després d’haver netejat la pedra, ha reconegut amb sorpresa els caràcters grecs i ha desxifrat la fórmula de Glòria i Honor al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Aquesta forma està prescrita l’any 633 pel Concili de Toledo. Aquest fet, així com el fet d’utilitzar el grec, sembla designar la segona meitat del segle VII com la data més probable de l’estela de Fahan.

Un avenç en l’evolució de l’estil que correspon ja a la fase de plenitud, el tenim en la creu de Bealin. Aquesta porta la inscripció esculpida en el relleu del fust de la creu en record de Tuatgall. Els annals de l’Ulster esmenten la mort de Tuatgall, bisbe de Colnmancnoise, l’any 810. Per la forma de la inscripció es dedueix que ha estat feta en vida de Tuatgall. La seva execució és atribuïda, doncs a les proximitats de l’any 800.

A Monasterboies hi ha dues creus, una de les quals porta una inscripció gravada profundament a la base del fust. Tots els arqueòlegs que l’han estudiada l’atribueixen al bisbe Muiredach, mort el 924. Sembla que es tractava d’un personatge molt important.

Ens trobem, doncs, davant tres creus que pertanyen respectivament als anys 650, 800 i 900 de Crist aproximadament, és a dir, al començament de la fase de democràcia, al moment de desclosa de l’art irlandès i a la fase de decadència o florida. N’hi ha prou amb comparar aquestes creus per a adonar-se que ens trobem en dues fases progressives de l’evolució de l’estil, i l’última amb totes les característiques de la fase florida; és a dir, després d’haver arribat a la perfecció del treball escultòric, aquest ve marcat per una excessiva decoració i motius ornamentals. Entre aquests exemplars, hom n’ha trobats un gran nombre que completen aquesta evolució i, per tant, ens permeten d’establir el procés evolutiu de l’art irlandès fins a la seva decadència. Aquesta ve precisada a través de les creus d’Iniscealtra del segle XI (1094) i les dues creus de Tuam, esculpides entre 1126 i 1156, després de les quals desapareix tota manifestació de l’escultura irlandesa.

Gràfic d’Irlanda.

Gràfic d'Irlanda.